Tocant el fi

Obro l'ordinador per disposar-me a escriure al blog, aquest cop és diferent, per primer cop la cadira mes familiar, l'olor també. L'Eva no ronda per aquí i això si s'hem fa estrany.
Giro la mirada a la meva esquerra, un xiprer ha substituït les palmeres. El balcó que m'acompanya per la dreta està ple d'heures i una tanca de bruc l'abriga, en un racó una petita falguera em transporta uns segons a les selves primàries de Monte Verde on semblava que nosaltres ens haguéssim encongit i passegéssim pel jardí d'algun ogre de conte.

El repicar de la bateria fa que m'adoni de que sense voler-ho he canviat, feia temps que no escoltava aquesta cançó, el meu ànim és diferent. Els ritmes sincopats del reggae i el calypso ara són sorolls elèctrics creats per ordinador.
El soroll de les tangàres, colibrís i tucans ara són vespínos, autobusos i cotxes irrespectuosos.
El temps primaveral em respecte i m'ajuda a que el xoc no sigui tan violent.

En el temps que em sigut fora he sentit nostàlgia de la ciutat que em va veure créixer, he explicat les meravelles gaudinianes i i les gastronomies mil·lenàries i variades a tots aquells que no l'han visitada mai; ara m'adono que l'arquitectura boscosa i el poder endolcir el paladar amb una fruita tropical són coses que enyoraré d'igual manera.

Necessito fer coses noves, el ritme que imprimeix en el dia a dia un viatge com aquest, comporta que les coses més quotidianes es transformen en reptes. No vull caure en una rutina.

Per altre cantó tot te la seva cara bona, aquests 2 dies han sigut ple de sorpreses al vells amics, de plors, somriures i infinitat d'emocions.

Per a tots aquells que ja em vist: Ens n'alegrem molt...ja ho sabeu. I per a tots aquells que encara no em tingut el plaer..... venim a per vosaltres!!!! jejejeje

Des d'aquí vull agraïr infinitament els que ens heu seguit en aquesta aventura, que sapigueu que també en formeu part.

MOLTES GRÀCIES TOCANERUS!!!!
e&e

Un altre canvi de rumb

Estem asseguts en una terrassa on fa escassament 10 minuts que ens hem menjat unes pizzes artesanes, d'un italo-brasiler, el seu pare un sicilià de cap a peus, i el seu fill, un pizzero que ens permeten dir: fa unes pizzes de puta mare. El nostre hostal de Rio, ubicat al barri de Santa Teresa, un dels bohemis, artístic per llegat  i ex-burgés, ens alberga a les seves entranyes i la seva localització a vista d'ocell ens permet contemplar part de la gran ciutat que és Rio. Però la nit i les llums que donen vida a partir de mitja tarda ens mostren una part que ens encisa, i fa que aquest hostal guanyi prestigi i faci a la vegada el moment més confortable.

Vista des del Terra Brasilis

Però dins d'aquest entorn idíl·lic hi ha una dura realitat, bonica i trista a la vegada, un comiat... tots quatre junts parlem del tema ja que a partir de demà les nostres vides tornem a canviar. És la part que menys ens agrada, aquest comiat serà realment trist i dur, però a la vegada ens reconforta perquè tots aquests dies han estat realment més que especials.
Demà és el gran comiat, i a partir d'ara hem de continuar la nostra aventura i el nostre camí. Encara no hem decidit on anirem i que farem...potser ens quedem un o dos dies més a Rio de Janeiro i fem temps per decidir on ens durà el vent.
Sigui el que sigui aviat us mantindrem informats.

Com sempre agraïts de que ens acompanyeu en aquesta aventura.
Alegria i molta llum!

e&e

Instants que ens roben el cor ...

Un petit recull amb instantànies de les aventures viscudes les últimes dos setmanes amb la nostra estimada visita familiar.
Que les disfruteu, amb amor

e&e

Tot el dia mirant per la finestra ... quina poca feina tu!

Carrers de Paraty

Tanager - va entrar dins una casa i el varem alliberar. Preciós!

Desprès de molts dies d'entrenament per fi ho ha aconseguit!

Floretes boniques ...

i floreros!!!

Instant de felicitat a Ilha Grande

Venia remant des de casa..quines ganes de veure'ns!! 

Mico estrella (Callithrix jacchus) Espècie invasora a Ilha Grande

Escalinata de Santa Teresa (Rio de Janerio)

Idem - preciós el treball de Seleron

Cristo do Corcovado, amb una mica de boira

Catalanes i catalans... ja els tenim aquí!!

Un cop més rebem visites dels de casa..una bona oportunitat per creuar a l'altra punta de mon i aprofitar per conèixer i gaudir de llocs nous. Aquest és el torn de la Mameta i del Felip. 

No tenim més paraules a afegir ja que els estem gaudint en aquests moments.

Petons d'alegria per a tots

e&e

Platja de Trindade - Brasil

Desprès d'una estirada, un moment dolç

Moltes històries narrades per viatgers durant la nostra aventura de robatoris al carrer, en els propis hostals, a busos, en restaurants... Desprès de 7 mesos ja podem dir que també ens han robat, cosa que mai t’esperes.

La cosa va anar de la següent manera: el dia te una llum especial, estem feliços d’estar a Salvador i tenim ganes d’absorbir energia de platja, així que ens aventurem pels carrers que condueixen fins al port.

Per baixar fins allí hi ha dos opcions, una per un ascensor i l’altra caminant, ja que on ens trobem nosaltres és dalt de la petita muntanya. Decidim anar-hi caminant i així conèixer altres parts de la ciutat. Tot i que es una zona poc agradable, està concorreguda i això ja ens fa decidir en aquesta opció, abans però l’Enric guarda la targeta de la càmera de fotos en un altre lloc, la càmera ben protegida, i jo els diners els amago als sostens...

Passen la zona de “risc” que no en tenia cap ni una i arribem a la carretera que enllaça com un cinturó marítim. Normalitat absoluta, veiem ocells, hem de ficar la targeta per tirar les fotos... caminem una mica més, i de sobte veig que l’Enric fa un gest estrany. Ens quedem paralitzats mirant com un personatge corre i es perd per un camí amb la càmera a les mans. La tira d’aquesta queda penjant tal qual a l’espatlla de l’Enric i ens mirem amb cara de bocabadats. Una mil·lèsima de segon, i tot canvia. I no hi ha excuses que valguin: perquè vam passar per allí si no sabíem si era el camí correcte, si haguéssim baixat per l’ascensor, si la càmera enlloc de portar-la penjada cap enrere estigués penjada cap endavant, si no haguéssim agafat la càmera, si haguéssim anat amb motxilla, si, si, si. Res de res, quan ha de passar passa.

Desprès d’una estona maleint al personatge, vam passar a la segona fase, la de “no en farà res de bo d’aquesta càmera” (ja que uns dies abans a Jericoacoara hi va entrar tanta sorra dins la càmera que aquesta quasi ni funcionava), és un consol, ni que no sigui així!!, i la última fase va ser la més femenina i hormonada que et pots trobar amb aquestes situacions, anem a passar les penes menjant una mica, no?? Perfecte quan vam passar davant d’una xocolateria, i vam provar uns bombons artesans que tot i tenir un preu desorbitat ens vam delectar amb un parell cadascun.

Doncs tot aquest rollo és per dir-vos que durant uns dies les entrades que farem al blog no aniran acompanyades d’imatges per aquesta raó.

I que Salvador, tot i tenir aquestes cosetes, doncs que ens ha robat el cor igualment!

Muas

e&e