divendres, 17 de febrer de 2012

Las Lagunas Sagradas

Aquest és el nom que reben les llacunes que es troben amagades per la cordillera oriental dels Andes degut a històries sagrades i que envolten la impressionant vida de la tribu indígena dels Muiscas.
Ja varem estar a la llacuna sagrada d'Iguaque, i que en un post anterior ja varem fer una referència, i ara aprofitant la nostra estada a Chingaza hem tingut la sort de poder fer la ruta de les Llacunes Sagrades de Siecha.




La ruta ja comença en una pendent,
i quan varem mirar cap a dalt es veiem les muntanyes llunyanes i altes, però de bon principi ens va donar molt bona sensació.





Un seguit de cartells amb una simbologia força mística feien previsible que seria una ruta molt especial.





Frailejons versus Enric
Ens elevem pas a pas i notem que l'altura ja no ens afecta com al principi. Passem del bosc d'altura andí al Páramo que com sempre els frailejons ens donen pas. Aquest cop però són diferents, són uns frailejons molt alts,  és un bosc de gegants que ens condueixen per un petit camí que serpenteija enmig d'aquests fins que ens dona pas a la primera de les tres llacunes sagrades, la "Llacuna mare o llacuna dels ànecs".





Laguna Madre o Laguna de los Patos

Tenim molta sort perquè ens fa un dia solejat, amb proutes feines corre l'aire, i la previsió és que puguem veure les tres llacunes...
Continuem sense saber on trobarem el proper llac, però el camí ens porta en poc temps a la següent parada, la "Laguna de Guasca".







Els paisatges són espectaculars, i per un moment ens mirem dins nostre, observem, i intentem sortir-ne per elevar-nos, amunt molt amunt i així per un moment imaginar-nos on estem, perduts enmig d'una gran serralada, en un gran país i en un espectacular continent.
Laguna de Guasca

 Però tornem a la realitat, toquem de peus a terra i ja estem a la tercera llacuna, la més mística i amb una bona història, la "Laguna de Siecha".
Antigament els Muiscas utilitzaven totes aquestes llacunes sagrades, i per això aquest nom com a punts de pelegrinatge, llocs molt místics i espirituals.
Aquests indígenes, entre d'altres coses cercaven i treballaven l'or. Es creu que en un dels seus viatges a Siecha varen portar i tirar al fons una embarcació d'or, molt semblant a la que s'exhibeix avui dia al museu de l'or de Bogotá. Eren ofrenes que es feien.

Laguna de Siecha (buscant OR)

Laguna de Siecha

Un alemany sabedor d'històries i buscador d'or va trobar aquesta embarcació dins la llacuna i se la endugué per ostentar-la a Berlín, però el seu vaixell poc abans d'arribar al port es va cremar i la barca d'or va desaparèixer.








També diuen que Crowner i Urdaneta (dos exploradors europeus) varen voler fer un túnel per desaiguar la llacuna al 1870 i així recollir tot l'or que hi hagués en el fons, però varen morir a l'intent.
Es veu que la llacuna no deixa que ningú s'emporti els seus tresors!



Varem seure una bona estona en un silenci absolut, cadascú absort en els seus pensaments...
un privilegi de poder sentir tot allò que varem sentir en aquells moments. Per un moment a totes aquelles persones que estimem les haguéssim transportat en aquell indret tant impressionant, un únic beneficiat d'aquesta experiència és el Lluc, que sempre va amb nosaltres...


Desprès de vora dos hores de ruta, desfem la ruta, i baixem amb un somriure a la boca satisfets un dia més del que hem viscut, del que hem aprés, del que ens ha permès fer la nostra imaginació.



El Lluc de visita per Siecha

Páramo andino - Frailejones
Frailejones


Una abraçada molt dolça
e&e

dimecres, 15 de febrer de 2012

El Cóndor Pasa!

3:45 de la matinada (mmm... de negre nit vull dir). Sona el despertador, aquest cop no mandregem en sortir del llit tot i el fred. Ens posem de peu, ens vestim i ens revestim amb diverses capes, i finalment arribem al punt de trobada... som els primers.
4:30 Ja ha arribat tota la comitiva. Pugem al cotxe i sortim enmig de la negror.
6:00 Arribem a la Llacuna de Chingaza, el paisatge ens recompensa per haver matinat i ens regala la primera postal.
Llacuna que dona nom al Parc Nacional Chingaza
Veure sortir el sol als Andes, és de documental.
Amb els primers raigs de llum comencem a divisar les siluetes d'allò que em vingut a cercar...com no, ocellets!
Els braços daurats del sol ja tantejen la vall per regar-ho tot amb la seva escalfor. Nosaltres, millor dit els nostres peus, ho agraeixen.
Restem embriagats per la barreja del perfum natural: Becadells, Ànecs andins, Rasclons...
Sembla que no som els únics en despertar del tot amb aquesta calentor, tot el sotabosc i les aigües que el banyen comencen a fumejar, i per uns moments ens transportem als hiverns de les pel·lícules de Nova York, on els protagonistes caminen per les voreres atestades de masses espesses de vapors subterranis.
Enric observant el despertar de la llacuna
Decidim, sense dir-nos res, de separar-nos per així englobar més terreny i que no escapi res al nostre filtre invisible d'ulls escorcolladors, quan de sobte...
- Vine, vine, ràpid!!! - em diu l'Eva amb la mirada i un gest subtil amb la mà.
- Què? Què hi ha?!! -dic jo ven fluix per a no espantar la possible meravella, tot i que al veure la seva cara de greu entenc que allò formidable que havia vis ja no hi era.
- Digues, no pateixis, què era?
- Un Tigrillo!!! i ha caçat alguna cosa! Quan ens atansem una miqueta més divisem una presa morta recentment, un Curí (o Cuy com se'l coneix a Perú, lloc d'origen), un rosegador de mida considerable. Doncs si, estimats lectors, aquí la nostre indòmita aventurera va tenir el plaer d'observar el primer felí que ens trobem en el nostre viatge, i a sobre caçant!!!
Tigrillo (Leopardus tigrinus)
 
Fotografia extreta de wikipédia
Un cop païda la troballa, ens recomponem i avancem els últims metres en busca dels últims ocells avanç que l'accés de calor els faci amagar.
Aprofitem, aprenem i gaudim com només ho fem quan estem rodejats de tanta bellesa.
Però la natura és així, hi ha dies que l'únic que et permet és passar fred i n'hi ha d'altres que quan et penses que ja ho has vist tot i marxes ven satisfet cap al cotxe per tornar a casa apareix allò que posa "la cirereta del pastís". El majestuós Còndor Andí va fer la seva particular aparició en el moment just, com si volgués reclamar el protagonisme que ha cultivat des de que en aquestes muntanyes hi habitaven els indígenes Muíscas. Tota una demostració de elegància i poder per ser l'amo i senyor del hàbitat rigorós que el va veure créixer.

                                    
                                Còndor Andí (Vultur gryphus)

Aquí afegim altres fotos que creiem boniques d'aquesta sortida, esperem que us agradin:








Gràcies a tots per seguir-nos.
e&e

dilluns, 13 de febrer de 2012

Etapa voluntariats - Chingaza

Desprès de força dies batallant i buscant quelcom similar a una feina, un contacte esplèndid ens ha trobat ni més ni menys que 3 llocs per fer de voluntaris.
3 espais molt diferents, 3 hàbitats: Páramo, bosc i selva! 3 energies, 3 espais amb fauna i flora diversa, però 3 parcs on la filosofia és la mateixa, la conservació i la lluita per establir-se com a llocs de referència dins de l’àmbit de Parcs Nacionals.

Avui però parlarem de la nostra primera parada, el Parc Nacional Natural de Chingaza.
A tres hores de Bogotá es troba un hàbitat que ja varem parlar fa poc en un post, el Páramo, molt important per ser un reservori d’aigües, i en aquest cas Chingaza destina aigua al 80% de la població bogotana.
Aquestes aigües conduïdes per una canonada de més de 35 km de longitud desaigüen a l’embassament de San Rafael, a la població de La Calera,  aquí les aigües són sanejades i reconduïdes a les llars bogotanes.
Una dada curiosa és que les aigües de l’embassament de Chingaza, vora d’on estem nosaltres, l’aigua és pura en un 94%, totalment potable i sense cap mena de tractament. Però en arribar a l’embassament de San Rafael on hi intervenen tirant clor, i la raó és que aquesta aigua arriba tant lluny i les canonades tant llargues i antigues que en alguns llocs no sembla que siguin massa fiables, i per aquesta raó fan els tractaments!
Doncs arribem desprès de 30 minuts en bus a la població de La Calera, i allí ja ens espera el cotxe dels forestals del Parc. El camí fins les oficines i allotjaments està a 20km, però per un a camí atrotinat i això significa a unes 2 hores.

Només entrar al camí  el paisatge ja es transforma, sembla que un cop desapareix l’asfalt la natura ja treu el cap per donar-se a conèixer, i amb raó. Unes valls verdes esquitxades de casetes de pagesos que treballen la terra. Unes vistes idíl·liques que ens fan accelerar els cors... tornem a estar de ruta desprès de uns dies de relax a casa dels estimats familiars!

Poc a poc anem ascendint, i la vegetació canvia.
De cop i volta corren els núvols per les parts baixes de les muntanyes, però tant ràpid que sembla que el paisatge estigui en continu moviment, per un moment ens transportem a casa, la nostra boira... fa més fred i el José, el forestal del Parc ens diu que estem a més de 3.500 m.  

Entrem al Páramo perquè ja veiem els primers “frailejones”, en aquest parc hi ha 4 espècies diferents, de les quals una d’elles és endèmica, i la peculiaritat és que aquesta és fa molt alta, pot arribar a mesurar més de 12 metres! Hem d’averiguar si aquesta també tarda un 1cm a l’any en créixer.
La resta de frailejones poden arribar a mesurar 3-4 metres, potser una mica més, però aquests si que creixen de 0,5 a 1 cm l’any...  anava mirant el paisatge i pensava que quan aquestes plants just començaven a veure la llum i a gaudir de les seves primeres gotes d’aigua, potser fa 100, 300 o més de 1.000 anys, paral·lelament en altres parts del món s’hi desenvolupava una altra realitat més històrica. 
El camí amb emocions molt intenses l’hem gaudit tant que quasi ens dormim. Però de sobte ens avisem que estem apunt d’arribar, i l’emoció de saber com serà tot, els companys, que farem, on estarem, passarem fred? ... ens fa obrir els ulls i el reg sanguini ens activa de nou.
Ja es veuen les instal·lacions i fan bona pinta. Aparquem, baixem i ens presenten a un treballador del Parc. Dins, tot d’estudiants passant uns dies de dinàmica educativa. Estant dinant. Estem gelats i també tenim gana.
Ens fan seure i ens espera una sopa molt calenta de frijoles.. baixa tan bé!!
Segon plat, postres i un suc de mora.
Anem fora, al cotxe, a buscar la nostra ruana (ponxo), i ens seiem en unes pedres. El sol surt un ratet i ens escalfem. Mmmm, i a més ens acompanyen els “benados” (Cérvols de cua blanca). Moment especial.
Desprès ens anuncien que podem acompanyar al guia i als estudiants a una excursioneta pel Páramo – bosc, i sense cap mena de dubte o fem. Zona molt poblada d’arbres vells i replets de líquens pel qual sembla que estiguem en un bosc encantat. Un sender preciós, molt interessant i ple de vegetació nova per a nosaltres.
Una hora i mitja més tard arribem de nou a les instal·lacions. Estem esperant a que arribi la Paulina, la jefa del Parc, ja que ella ens ha de planificar la nostra estada...
Gràcies lectors, encara no hem vist a la Paulina, i fins que no parlem amb ella no podrem continuar el nostre relat així que fins la pròxima.
Una abraçada! e&e