dimarts, 17 d’abril de 2012

Desprès d'una estirada, un moment dolç

Moltes històries narrades per viatgers durant la nostra aventura de robatoris al carrer, en els propis hostals, a busos, en restaurants... Desprès de 7 mesos ja podem dir que també ens han robat, cosa que mai t’esperes.
La cosa va anar de la següent manera: el dia te una llum especial, estem feliços d’estar a Salvador i tenim ganes d’absorbir energia de platja, així que ens aventurem pels carrers que condueixen fins al port.
Per baixar fins allí hi ha dos opcions, una per un ascensor i l’altra caminant, ja que on ens trobem nosaltres és dalt de la petita muntanya. Decidim anar-hi caminant i així conèixer altres parts de la ciutat. Tot i que es una zona poc agradable, està concorreguda i això ja ens fa decidir en aquesta opció, abans però l’Enric guarda la targeta de la càmera de fotos en un altre lloc, la càmera ben protegida, i jo els diners els amago als sostens...
Passen la zona de “risc” que no en tenia cap ni una i arribem a la carretera que enllaça com un cinturó marítim. Normalitat absoluta, veiem ocells, hem de ficar la targeta per tirar les fotos... caminem una mica més, i de sobte veig que l’Enric fa un gest estrany. Ens quedem paralitzats mirant com un personatge corre i es perd per un camí amb la càmera a les mans. La tira d’aquesta queda penjant tal qual a l’espatlla de l’Enric i ens mirem amb cara de bocabadats. Una mil·lèsima de segon, i tot canvia. I no hi ha excuses que valguin: perquè vam passar per allí si no sabíem si era el camí correcte, si haguéssim baixat per l’ascensor, si la càmera enlloc de portar-la penjada cap enrere estigués penjada cap endavant, si no haguéssim agafat la càmera, si haguéssim anat amb motxilla, si, si, si. Res de res, quan ha de passar passa.
Desprès d’una estona maleint al personatge, vam passar a la segona fase, la de “no en farà res de bo d’aquesta càmera” (ja que uns dies abans a Jericoacoara hi va entrar tanta sorra dins la càmera que aquesta quasi ni funcionava), és un consol, ni que no sigui així!!, i la última fase va ser la més femenina i hormonada que et pots trobar amb aquestes situacions, anem a passar les penes menjant una mica, no?? Perfecte quan vam passar davant d’una xocolateria, i vam provar uns bombons artesans que tot i tenir un preu desorbitat ens vam delectar amb un parell cadascun.
Doncs tot aquest rollo és per dir-vos que durant uns dies les entrades que farem al blog no aniran acompanyades d’imatges per aquesta raó.
I que Salvador, tot i tenir aquestes cosetes, doncs que ens ha robat el cor igualment!
Muas
e&e

1 comentari:

  1. Que guapos !! i sense fotoshop...
    moltes abraçades
    Assumpta i Joan

    ResponElimina