Continuem les nostres peripècies, aquest cop i de nou ben acompanyats de família. No, no ens han vingut a visitar. Aquest cop som nosaltres la visita.
Ens trobem a les afores de Bogotá, on la família Chitiva - Vargas ens ha obert les portes de casa seva i ens han acollit d'una manera càlida i molt exquisida. Desprès de les nostres últimes desafortunades visites / rutes de transport, aquest canvi per a nosaltres ha significat aire nou i una càrrega de piles molt important.
Amb l'Antonio i la Marina a Montserrate, uns guies espectaculars
Catedral de la Sal (Zipaquira)
Zipaquira és un poble a les afores de Bogotá, i molt famós per les mines de sal.
En el seu moment el miners construïen dins la mina i a profunditats sèries, unes capelles per a poder dur a terme les seves pregàries, i altres cultes. Donat que poc a poc aquestes mines varen prendre rellevància ho varen batejar com a la Catedral de Sal, i així es va convertir en un recurs turístic important i com no, amb un destí de pelegrinatge, i en un país com Colòmbia no li faltaven seguidors per anar a visitar-ho.
La primer catedral va envellir i com que de ben segur hi havia una bona "plateta" darrera, doncs es va construir una segona catedral de sal, o sigui l'actual, i on també evidentment s'aprofiten les galeries més profundes per l'extracció de la sal.
El muntatge però és impressionant, de fet és una obra d'art. Quan entres dins la galeria els pels de gallina estan tat punxeguts que fan mal...
Simbologia religiosa a tuti plen, però el curiós i fascinant és el treball que hi ha darrera. Tot treballat sobre la sal i sobre el granit. L'arquitecte i pontífex d'aquesta obra realment a banda de les seves creences, tenia una ment molt oberta i creativa ja que el significat i la manera de transmetre tota la seva creació a l'espectador era molt profunda i clara.
Acabem satisfets d'aquesta visita..això si, com a bons guiris, anem a fer una visita pel centre històric de Zipaquira amb un trenet turístic. Més informació sobre la catedral de la sal, clicant
aquí
Agraïm de tot cor al nostre guia i familiar Juan Carlos per dedicar-nos un dels seus dies de vacances a la nostra ruta turística.
Bogotá: Montserrate, La Candelaria, i el Museo del Oro.
Bogotá, la gran capital de Colòmbia te aproximadament uns 8.000.000 d'habitants i d'aquests un percentatge incalculable te cotxe, i per tant el caos de la ciutat és impressionant. Una ciutat des estructurada i amb un problema de trànsit i contaminació molt, molt seria.
Per pal·liar el problema han consolidat un transport públic, el "transmil·lenio", una xarxa de busos que tenen carrils privats i amb terminals. Com si fos una xarxa de metro, però en versió bus. La veritat que molta gent utilitza aquest transport però realment no ajuda gaire a desembossar la congestió de la gran ciutat.
Una altre forma d'evitar, segons ells o sigui del Govern, la super congestió que paralitza hores i hores Bogotá és el "Pico y Plata". Això és que un vehicle queda paralitzat a casa seva dos dies alterns a la setmana, i es duu a terme amb la finalització d'uns números i aquests són els que es corresponent amb les matrícules. Això afecta tant a vehicles particulars com als de serveis públics. Però aquesta mesura no ajuda gens, perquè l'excés de vehicles és massa alt i l'estructura de les vies de la ciutat molt desorganitzades.
Deixant de banda els problemes de transit d'aquest país, el qual donaria per alguns capítols...
Continuem la nostra ruta turística i aquest cop amb dos nous guies i també familiars, l'Antonio i la Marina. Dos sols que varen tenir la paciència i la dedicació de passar tot un dia visitant meravelles de Colombia.
Montserrate va ser la primera parada. Us deu sonar aquest nom, no? però sí, està ben escrit i acabat en "e".
Un santuari que s'aixeca en una muntanya de més de 3.000 m d'altura. Allí el monestir on tant nacionals com estrangers peregrinem per adorar als símbols religiosos existents.
Però aquí hi ha la part curiosa del tema. Dins de l'església hi trobem a la "moreneta" acompanyada de la nostra senyera. Es veu que un mossèn de l'època i espanyol (o català) va donar l'ordre de construir la capella en honor a la Moreneta i al monestir de Montserrat. (si voleu més informació relacionada podeu enllaçar-ho al següent link:
Cerro de Montserrate)
Curiosa i molt interessant la visita ja que a més l'entorn i les vistes són espectacular.
La Moreneta Colombiana i la senyera
Baixem pel funicular i ens dirigim al centre històric. Allí visitem per fora el Palau de Justícia, la casa Presidencial, i els carrers empedrats i molt ben conservats de l'època colonial on rep el nom de
La Candelaria, barri on hi havia cases de renom i la classe alta de l'època.
centre històric de Bogotá
Museo del Oro, aquest nom es repetia dins nostre des de feia molt dies. A banda de que ens havien parlat molt bé, era un lloc que no volíem deixar escapar. Realment un emplaçament preciós, modern, innovador i molt interessant.
Luxe a cada vitrina, on l'or relluïa i atrapava a cada ànima que passava per davant. La història de cada peça era de conte, i tota l'antropologia que hi havia darrera d'aquest metall tant valorat era sàvia i mística. Un lloc que com podeu apreciar ens va robar el cor. Si us ve de gust ampliar aquesta informació, us adjuntem l'enllaç.
Museo del Oro de Colombia
Villa de Leyva. Un poblet petit el qual pertany al departament de Boyacà, i a unes 3 hores de Bogotá.
Allí ens espera Villa Lina, una caseta de camp encantadora i on els "redactors" varen fer una escapadeta d'uns quatre dies.
Poble colonial i conservat en un estat perfecte. Carrers empedrats, cases colonials, grans i blanques amb balconades de fusta i guarnides amb una quantitat de flors espectaculars. Buganvilles, geranis, i altres flors que delectaven tots els sentits possibles.
Plaça central de Villa de Leyva, al fons l'esglèsia
Els dies van ser aprofitats visitant el mercat setmanal, ple de gent peculiar, amb la seva vestimenta, i on es podia trobar tot tipus de fruites, verdures, hortalisses, tubercles, i altres coses interessants.
Campesina
Venta de varietats de patates
Mercat de verdures i fruites
les poblacions veïnes i pintoresques com Ráquira, on l'artesania és la seva font principal.
Una de les cases exhibint tota la seva artesania.
I finalment la guinda del pastel. Una ascenció a 3.750 m, un altre nivell físic, emocional, espiritual i molt familiar, la
reserva d'Iguaque, la qual mereix un altre capítol exclusiu.
No sabem si és la falta d'oxigen d'aquestes altures, però us trobem a faltar a tots una miqueta més que abans.
e&e
