dijous, 2 de febrer de 2012

Tocant el crostó

Fent referència al post anterior, i més aquests dies, tenim temps per gaudir del bloc i fer-lo una mica més amè, així que volem fer-lo participatiu i proposar-vos un joc. Volem fer un apartat d'enquestes, on hi hauria una pregunta amb múltiples respostes. La cosa és molt bàsica, només heu de clicar a la resposta que vosaltres cregueu que és la correcta. No hi ha cap mena de norma, i, no us feu il·lusions, tampoc hi ha cap premi per als guanyadors. Ohhhh! El premi és conèixer, i aprendre coses noves del món ;-P
Que us sembla? Hi haurà dies que penjarem fotos associades a les respostes, i teniu tota la llibertat de buscar qualsevol opció on vulgueu.

Trobareu la pregunta a la columna de la vostra dreta, baix de tot.


Així doncs avui queda inaugurat l'apartat de "tocant el crostó"
Ànims i desitgem que us ho passeu bé!
e&e
 

Tot i que sembli que la nostra aventura sigui molt intensa, que ho és, i que tot el dia estiguem amunt i avall, això senyores i senyores NO és així. Durant aquests 5 mesos que ja portem a les Amèriques, també tenim moments d'aburriment, hores buides sense saber que fer, o de vegades sense voler fer.
Així que entre d'altres coses ens hem anat buscant distraccions per a poder continuar exercitant la ment..això no pot parar!
La música que hem anat recollint de les nostres amistats, fantàstica (algun dia en penjarem alguna), lectura que s'ha presentat durant el nostre camí i que ha resultat interessant i a la vegada precisa amb el nostra viatge, molt d'esport, molta gastronomia, moltes hores de converses més o menys interessants, i més o menys coherents, però sempre productives, i també una part que ens ha agradat molt, omplir les hores amb una part mes artística, el dibuix i les manualitats tèxtils per exemple.
Jo avui us parlo de la meva part artística, les manualitats tèxtils, ja que el dibuix forma part de la creativitat de l'Enric.
Tot va començar abans del viatge, quan em preparava la maleta i vaig decidir d'emportar-me les agulles de fer mitja, fils i agulles de cosir, i les agulles de fer ganxet. Mai se sap el que por passar i les necessitats que es poden tenir així que un pes més a la saca!!
No trobava mai el moment per obrir aquella bossa i començar a fer quelcom fins que un dia a Puerto Viejo varem acordar de fer l'amic invisible el dia 24 de desembre.
Volia fer quelcom manual i original, així que desprès de pensar una mica vaig decidir que l'embolcall de regal fos de roba.


Vaig anar a comprar roba de segona ma, el qual era força barata, i vaig intentar triar roba bonica, colorida i que al cap i a la fi fos útil. Al final em vaig firar i vaig trobar peces a 1$, un pantaló thai tot tacat de lleixiu, unes calces florides, un jersei molt colorit, i un parell de bufandes. Aquestes eren les meves eines de treball!
Però tot això no hagués estat possible sense el material indipensable: agulles, fil i tisores (de la Padrina Patro, i molt ben esmolades - gràcies abuelita!!)


Així va ser com vaig començar. Desprès d'això, al veure el resultat, vaig fer l'embolcall del regal de l'amic invisible de l'Enric, també de roba, i tot plegat va ser tant positiu que entre els uns i els altres em vaig animar a fer una cosa per cada un dels meus amors de Puerto Viejo.



La imaginació i creació anava creixent treball a treball, el qual havia de ser doble perquè el material tèxtil era el que era, i a la quarta peça tot començava a semblar-se.



Era interessant veure com anaven sortint les creacions i com s'anaven identificant a cada una de les persones que els hi confeccionava.






Tot aquest material doncs és roba de segona ma, i també hi ha material reciclat, com ara cintes i altres trossos de roba orgànica.






Doncs així són les nostres hores "buides" quan no visitem, quan no interactuem amb ningú, quan no dormim, quan no mengem .... però val a dir que hi ha cops que també hem aprofitat aquestes hores buides, simplement sense fer res i de vegades són més productives del que ens pensem. ;-P














Un somriure per tots,
e&e

dimecres, 1 de febrer de 2012

La "Laguna" sagrada.

Després de les reiterades recomanacions de la Marina i l'Antonio, ens varem decidir a fer una excursioneta prop de Villa de Leyva.
La travessa tracta d'una ruta per el "Santuario de fauna y flora Iguaque", un dels 56 parcs naturals nacionals existents a Colòmbia. Situat a la "Cordillera Oriental" el parc té una extensió de 6750 hectàrees, una altitud que oscil·la entre els 2400 i 3800 msnm. i un clima més templat del que pot esperar un europeu en aquestes alçades (entre 4 i 12 ºC ).
Després de pagar l'entrada (el triple del que paga un nacional), varem emprendre un caminet que contínuament batallava per no ser engolit per la conquistadora selva.

camí de pujada a la llacuna

La pujada va ser àrdua, ja que la cota a superar és considerable. A diferència de les nostres muntanyes, aquestes tot i estar a més de 3000 msnm. estaven a arrebossar tant de vida animal com vegetal.
De sobte, com si d'un miratge es tractés, el dens bosc va desaparèixer donant pas a un hàbitat erm, on predominava el matoll i la pedra. Va ser en aquest punt en el que ens varem adonar de que mai havíem estat en un terreny com aquell, més semblant als atrezzos de les pel·lícules de marcians que als que estàvem acostumats.
Aquest fet va ser en gran part per la presencia del "Frailejón"(Espeletia sp.). Una planta amb fulles suculentes  i molt peludes les quals es disposen en forma de rosa i aquestes s'aposenten damunt d'un tronc semblant al d'una palmera. Aquesta família tant curiosa de plantes només es troba a les zones andines i a altituds considerables sempre associades als "páramos", medi que es troba tan sols a Colòmbia, Venezuela i Equador.

En primer pla tenim 2 "frailejones" d'un tamany considerable 

 Paisatge típic dels "páramos"
Les fulles disposades en forma de rosa 

Frailejón florit.

Posteriorment ens van explicar que aquesta espècie de planta està molt protegida ja que és única d'aquests ambients (escassos arreu del món), i també pel seu lent creixement, el qual està entre 0,50 cm i 1cm a l'any.

Ja portàvem unes 2 hores i mitja de pujada quan després d'una corba va aparèixer el sagrat llac. I dic sagrat ja que segons les faules Muiscas -antics indígenes que habitaven aquestes terres anteriorment als colonitzadors- de la "Laguna de Iguaque" varen sorguir de les seves aigües els primers homes que engendraren la humanitat. Així ho relaten les seves croniques:

<< Poco después que amaneció el primer día, salió de la laguna una mujer llamada Bachue o Furachogua, que quiere decir mujer buena, con un niño de tres años. Bajaron luego a lo llano en donde vivieron hasta que, ya adulto el niño, casó con la Bachue y en ellos comenzó el genero humano que se propagó con extraordinaria rapidez. Pasados muchos años, viendo la tierra poblada, volvieron a la misma laguna i convirtiéndose en serpientes, desaparecieron en sus aguas.>>

 Vista panoràmica de la "Laguna de Iguaque"
El llac està situat a 3770 msnm.

Un cop varem gaudir el misticisme del lloc el nostre descens el varem destinar a gaudir de les vistes i dels ocellets que se'ns van apareixer com aquesta Pava andina que no va passar per alt als avispats ulls de l'Eva.




Pava andina (Penelope montagnii)

Bé, fins aquí el nostre relat...gràcies per seguir-nos.
Molt amor i ànims per a tots!!
e&e

dimarts, 31 de gener de 2012

Ja hem trobat or a les Amèriques!!!

Continuem les nostres peripècies, aquest cop i de nou ben acompanyats de família. No, no ens han vingut a visitar. Aquest cop som nosaltres la visita.
Ens trobem a les afores de Bogotá, on la família Chitiva - Vargas ens ha obert les portes de casa seva i ens han acollit d'una manera càlida i molt exquisida. Desprès de les nostres últimes desafortunades visites / rutes de transport, aquest canvi per a nosaltres ha significat aire nou i una càrrega de piles molt important.

Amb l'Antonio i la Marina a Montserrate, uns guies espectaculars

Catedral de la Sal (Zipaquira)
Zipaquira és un poble a les afores de Bogotá, i molt famós per les mines de sal.
En el seu moment el miners construïen dins la mina i a profunditats sèries, unes capelles per a poder dur a terme les seves pregàries, i altres cultes. Donat que poc a poc aquestes mines varen prendre rellevància  ho varen batejar com a la Catedral de Sal, i així es va convertir en un recurs turístic important i com no, amb un destí de pelegrinatge, i en un país com Colòmbia no li faltaven seguidors per anar a visitar-ho.
La primer catedral va envellir i com que de ben segur hi havia una bona "plateta" darrera, doncs es va construir una segona catedral de sal, o sigui l'actual, i on també evidentment s'aprofiten les galeries més profundes per l'extracció de la sal.
El muntatge però és impressionant, de fet és una obra d'art. Quan entres dins la galeria els pels de gallina estan tat punxeguts que fan mal...


Simbologia religiosa a tuti plen, però el curiós i fascinant és el treball que hi ha darrera. Tot treballat sobre la sal i sobre el granit. L'arquitecte i pontífex d'aquesta obra realment a banda de les seves creences, tenia una ment molt oberta i creativa ja que el significat i la manera de transmetre tota la seva creació a l'espectador era molt profunda i clara.
Acabem satisfets d'aquesta visita..això si, com a bons guiris, anem a fer una visita pel centre històric de Zipaquira amb un trenet turístic. Més informació sobre la catedral de la sal, clicant aquí
Agraïm de tot cor al nostre guia i familiar Juan Carlos per dedicar-nos un dels seus dies de vacances a la nostra ruta turística.

Bogotá: Montserrate, La Candelaria, i el Museo del Oro.
Bogotá, la gran capital de Colòmbia te aproximadament uns 8.000.000 d'habitants i d'aquests un percentatge incalculable te cotxe, i per tant el caos de la ciutat és impressionant. Una ciutat des estructurada i amb un problema de trànsit i contaminació molt, molt seria.
Per pal·liar el problema han consolidat un transport públic, el "transmil·lenio", una xarxa de busos que tenen carrils privats i amb terminals. Com si fos una xarxa de metro, però en versió bus. La veritat que molta gent utilitza aquest transport però realment no ajuda gaire a desembossar la congestió de la gran ciutat.
Una altre forma d'evitar, segons ells o sigui del Govern, la super congestió que paralitza hores i hores Bogotá és el "Pico y Plata". Això és que un vehicle queda paralitzat a casa seva dos dies alterns a la setmana, i es duu a terme amb la finalització d'uns números i aquests són els que es corresponent amb les matrícules. Això afecta tant a vehicles particulars com als de serveis públics. Però aquesta mesura no ajuda gens, perquè l'excés de vehicles és massa alt i l'estructura de les vies de la ciutat molt desorganitzades.
Deixant de banda els problemes de transit d'aquest país, el qual donaria per alguns capítols...

Continuem la nostra ruta turística i aquest cop amb dos nous guies i també familiars, l'Antonio i la Marina. Dos sols que varen tenir la paciència i la dedicació de passar tot un dia visitant meravelles de Colombia.
Montserrate va ser la primera parada. Us deu sonar aquest nom, no? però sí, està ben escrit i acabat en "e".
Un santuari que s'aixeca en una muntanya de més de 3.000 m d'altura. Allí el monestir on tant nacionals com estrangers peregrinem per adorar als símbols religiosos existents.
Però aquí hi ha la part curiosa del tema. Dins de l'església hi trobem a la "moreneta" acompanyada de la nostra senyera. Es veu que un mossèn de l'època i espanyol (o català) va donar l'ordre de construir la capella en honor a la Moreneta i al monestir de Montserrat. (si voleu més informació relacionada podeu enllaçar-ho al següent link: Cerro de Montserrate)
Curiosa i molt interessant la visita ja que a més l'entorn i les vistes són espectacular.

La Moreneta Colombiana i la senyera

Baixem pel funicular i ens dirigim al centre històric. Allí visitem per fora el Palau de Justícia, la casa Presidencial, i els carrers empedrats i molt ben conservats de l'època colonial on rep el nom de La Candelaria, barri on hi havia cases de renom i la classe alta de l'època.

centre històric de Bogotá

Museo del Oro, aquest nom es repetia dins nostre des de feia molt dies. A banda de que ens havien parlat molt bé, era un lloc que no volíem deixar escapar. Realment un emplaçament preciós, modern, innovador i molt interessant.
Luxe a cada vitrina, on l'or relluïa i atrapava a cada ànima que passava per davant. La història de cada peça era de conte, i tota l'antropologia que hi havia darrera d'aquest metall tant valorat era sàvia i mística. Un lloc que com podeu apreciar ens va robar el cor. Si us ve de gust ampliar aquesta informació, us adjuntem l'enllaç. Museo del Oro de Colombia





Villa de Leyva. Un poblet petit el qual pertany al departament de Boyacà, i a unes 3 hores de Bogotá.
Allí ens espera Villa Lina, una caseta de camp encantadora i on els "redactors" varen fer una escapadeta d'uns quatre dies.
Poble colonial i conservat en un estat perfecte. Carrers empedrats, cases colonials, grans i blanques amb balconades de fusta i guarnides amb una quantitat de flors espectaculars. Buganvilles, geranis, i altres flors que  delectaven tots els sentits possibles.


Plaça central de Villa de Leyva, al fons l'esglèsia

Els dies van ser aprofitats visitant el mercat setmanal, ple de gent peculiar, amb la seva vestimenta, i on es podia trobar tot tipus de fruites, verdures, hortalisses, tubercles, i altres coses interessants.

 Campesina

 Venta de varietats de patates

Mercat de verdures i fruites

les poblacions veïnes i pintoresques com Ráquira, on l'artesania és la seva font principal.

Una de les cases exhibint tota la seva artesania.

I finalment la guinda del pastel. Una ascenció a 3.750 m, un altre nivell físic, emocional, espiritual i molt familiar, la reserva d'Iguaque, la qual mereix un altre capítol exclusiu.
No sabem si és la falta d'oxigen d'aquestes altures, però us trobem a faltar a tots una miqueta més que abans.
e&e

dilluns, 30 de gener de 2012

Parada de rotatives!!!

Estimats lectors, ens disculpem amb sinceritat per haver tingut en quarantena el nostre blog uns dies, la raó és que els nostres redactors han disposat d’unes merescudes vacances en una idíl·lica llar situada en el fantàstic poble colonial de Villa de Leiva, situat al “departamento” de Boyacá, Colombia.
Un cop més disculpi’ns si la nostre breu absència els ha provocat cap dany irreparable i sentim sincerament si han agut de contractar els serveis de psicòlegs i psiquiatres.
Altre cop entre vosaltres:

&E
La Directiva de Tocant tucans



P.D: aquí afegim una fotografia que ens han fet arribar els nostres redactors. Perquè vegin els lectors que els paguem un sou considerable: