dissabte, 17 de març de 2012

Una despedida més

Finalment han passat dos mesos des de que varem arribar a Cartagena de Indias. Colombia era un destí que no estava dins la nostra fulla de ruta. Això és la grandesa del nostre viatge, la improvització, el vent ens porta com una fulla.
Colombia se’ns ha quedat gran, molt gran, hem visitat més del que ens pensàvem, però ens hem deixat de visitar encara més coses. Des del nord, quasi tocant a la punta més occidental, fins a una de les zones més aïllades al sud oriental. Un país de contrastos i on hem tingut l’oportunitat de estar a la costa, a les valls, a muntanyes altes i fredes, a muntanyes mitjanes, més càlides però rabioses de pol·lució, i finalment a la selva. Moltes temperatures, molts accents, moltes receptes, molts animals i plantes, moltes cultures, moltes bogeries, moltes grandeses...
Un tòpic i una manipulació la informació que reflexa Colòmbia fora de les seves fronteres. Si és cert que hi ha zones conflictives i encara ara molt receptives a la violència, però és això, zones recloses i força controlades. Nosaltres en cap moment ens hem sentit temorosos, tot al contrari, sense anar sobrats i confiats, la nostra estada fins a dia d’avui ha estat tot un èxit.
Ens quedem amb lo millor de Colòmbia, el millor que nosaltres hem pogut viure, i esperem de reviure en una altra ocasió: Amazones, arepas, Villa de Leyva, Família Chitiva, Chingaza, salsa, Cóndor, pan de bono, delfí rosat, patacones (plàtan verd fregit i aplastat), Cartagena de Indias, sancocho (sopa a base de tubercles, carn i verdures), paisas (denominació dels habitants de la zona d’Antioquia), bocadillo, chevere (molt bé), monos, chimba (una passada), deli, colibrís, ajiaco (sopa amb panís i plàtan) , Montserrate (muntanya on hi ha un monestir i una verge negra, la Moreneta), zapote (fruta exquisida similar al mango), Ticuna, ají (salsa picant), pirarucú (peix amazònic considerat el més gran d’aigua dolça), peques (canoes amb un petit motor), ceiba (arbre gegant), bejuco (lianes), coca, Jaguar ...
Un no acabar de paraules, i com diuen el colombians, “el único peligro es que te quieras quedar”, serà que tenen raó?
Un petonàs ple d’amor!
e&e

Tatü

14 dies han passat ja desprès de la nostra arribada per primer cop a l’Amazones colombià.
14 dies el qual ens hem impregnat d’una essència única, el qual molts anomenen el pulmó del món, però d’altres sàviament en diuen el cor del mon, perquè cada bateg és una lluita per la supervivència de les espècies de fauna, de flora, inclús de l’èsser humà.
Port del Parc Nacional Amacayacu
La nostra llar al Parc
Hem tingut la sort i estem agraïts per aquesta oportunitat, de viure l’Amazones com un habitant més, i per sort no des del punt de vista d’un turista.
Hem conviscut amb natius i colombians dins d’un Parc Nacional, i vora de comunitats indígenes que hem visitat i ens hem integrat gràcies a la nostra figura com a “guardaparques voluntarios” i per tant la recepció i acollida era totalment diferent i molt més sincera.
Vista riu Amazones

Comunitats com la de Sant Martín, Mocagua, Puerto Nariño i Macedonia. Totes aquestes força properes al Parc. L’estil de vida d’aquestes comunitats és actualment sedentària, tot i que uns anys enrere encara eren nòmades. La gran majoria encara parlen Ticuna, una llengua indígena estesa sobretot a altres comunitats peruanes i brasilenyes. Tot i que està considerada una llengua minoritària i vulnerable. Les costums socials també es troben al llindar de la seva desaparició ja que les generacions joves ja no continuen les tradicions familiars i populars.
Comunitat de San Martín

És una gran pena veure que tampoc lluiten aferradament per continuar amb la seva cultura ancestral.
Grans coneixedors i savis amb temes relacionats amb la botànica, sobretot pel que fa a les plantes medicinals, cultius, la fauna, llegendes molt místiques, i altra saviduria popular.
No podem descriure amb una sola paraula que està significant l’Amazones. És serenitat, grandesa, espiritualitat, força, ràbia, desesperació, impressionant, temorós, captivador, fosc, incalculable, una espiral de colors, una infinitat d’animals i de plantes, místic, perillós, preciós, és un no acabar...

Lluna plena reflexant el riu Matamatá

Ens vam emocionar a l’arribar, en veure la seva magnitud des de les altures, ens emocionem ara que en dos dies el viurem durant més de 15 dies navegant per les seves pròpies aigües, vivint dins seu, respirant el seu oxigen, captant els seus colors, tocant la seva essència. Tots els sentits es desenvolupen d’una manera inimaginable, tots alerta perquè en qualsevol moment captes quelcom màgic.

En canoa per boscos inundats

Llacuna "El Correo" - buscant dofí rosat

Ja podeu veure que l’Amazones ens ha robat el cor.
Gràcies Tatü = Amazones en Ticuna.