Tocant Tucans: El Cóndor Pasa!

3:45 de la matinada (mmm... de negre nit vull dir). Sona el despertador, aquest cop no mandregem en sortir del llit tot i el fred. Ens posem de peu, ens vestim i ens revestim amb diverses capes, i finalment arribem al punt de trobada... som els primers.
4:30 Ja ha arribat tota la comitiva. Pugem al cotxe i sortim enmig de la negror.
6:00 Arribem a la Llacuna de Chingaza, el paisatge ens recompensa per haver matinat i ens regala la primera postal.

Llacuna que dona nom al Parc Nacional Chingaza

Veure sortir el sol als Andes, és de documental.
Amb els primers raigs de llum comencem a divisar les siluetes d'allò que em vingut a cercar...com no, ocellets!
Els braços daurats del sol ja tantejen la vall per regar-ho tot amb la seva escalfor. Nosaltres, millor dit els nostres peus, ho agraeixen.
Restem embriagats per la barreja del perfum natural: Becadells, Ànecs andins, Rasclons...
Sembla que no som els únics en despertar del tot amb aquesta calentor, tot el sotabosc i les aigües que el banyen comencen a fumejar, i per uns moments ens transportem als hiverns de les pel·lícules de Nova York, on els protagonistes caminen per les voreres atestades de masses espesses de vapors subterranis.

Enric observant el despertar de la llacuna

Decidim, sense dir-nos res, de separar-nos per així englobar més terreny i que no escapi res al nostre filtre invisible d'ulls escorcolladors, quan de sobte...
- Vine, vine, ràpid!!! - em diu l'Eva amb la mirada i un gest subtil amb la mà.
- Què? Què hi ha?!! -dic jo ven fluix per a no espantar la possible meravella, tot i que al veure la seva cara de greu entenc que allò formidable que havia vis ja no hi era.
- Digues, no pateixis, què era?
- Un Tigrillo!!! i ha caçat alguna cosa! Quan ens atansem una miqueta més divisem una presa morta recentment, un Curí (o Cuy com se'l coneix a Perú, lloc d'origen), un rosegador de mida considerable. Doncs si, estimats lectors, aquí la nostre indòmita aventurera va tenir el plaer d'observar el primer felí que ens trobem en el nostre viatge, i a sobre caçant!!!

Tigrillo (Leopardus tigrinus)
Fotografia extreta de wikipédia

Un cop païda la troballa, ens recomponem i avancem els últims metres en busca dels últims ocells avanç que l'accés de calor els faci amagar.
Aprofitem, aprenem i gaudim com només ho fem quan estem rodejats de tanta bellesa.
Però la natura és així, hi ha dies que l'únic que et permet és passar fred i n'hi ha d'altres que quan et penses que ja ho has vist tot i marxes ven satisfet cap al cotxe per tornar a casa apareix allò que posa "la cirereta del pastís". El majestuós Còndor Andí va fer la seva particular aparició en el moment just, com si volgués reclamar el protagonisme que ha cultivat des de que en aquestes muntanyes hi habitaven els indígenes Muíscas. Tota una demostració de elegància i poder per ser l'amo i senyor del hàbitat rigorós que el va veure créixer.