dilluns, 13 de febrer del 2012

Etapa voluntariats - Chingaza

Desprès de força dies batallant i buscant quelcom similar a una feina, un contacte esplèndid ens ha trobat ni més ni menys que 3 llocs per fer de voluntaris.
3 espais molt diferents, 3 hàbitats: Páramo, bosc i selva! 3 energies, 3 espais amb fauna i flora diversa, però 3 parcs on la filosofia és la mateixa, la conservació i la lluita per establir-se com a llocs de referència dins de l’àmbit de Parcs Nacionals.

Avui però parlarem de la nostra primera parada, el Parc Nacional Natural de Chingaza.
A tres hores de Bogotá es troba un hàbitat que ja varem parlar fa poc en un post, el Páramo, molt important per ser un reservori d’aigües, i en aquest cas Chingaza destina aigua al 80% de la població bogotana.
Aquestes aigües conduïdes per una canonada de més de 35 km de longitud desaigüen a l’embassament de San Rafael, a la població de La Calera,  aquí les aigües són sanejades i reconduïdes a les llars bogotanes.
Una dada curiosa és que les aigües de l’embassament de Chingaza, vora d’on estem nosaltres, l’aigua és pura en un 94%, totalment potable i sense cap mena de tractament. Però en arribar a l’embassament de San Rafael on hi intervenen tirant clor, i la raó és que aquesta aigua arriba tant lluny i les canonades tant llargues i antigues que en alguns llocs no sembla que siguin massa fiables, i per aquesta raó fan els tractaments!
Doncs arribem desprès de 30 minuts en bus a la població de La Calera, i allí ja ens espera el cotxe dels forestals del Parc. El camí fins les oficines i allotjaments està a 20km, però per un a camí atrotinat i això significa a unes 2 hores.

Només entrar al camí  el paisatge ja es transforma, sembla que un cop desapareix l’asfalt la natura ja treu el cap per donar-se a conèixer, i amb raó. Unes valls verdes esquitxades de casetes de pagesos que treballen la terra. Unes vistes idíl·liques que ens fan accelerar els cors... tornem a estar de ruta desprès de uns dies de relax a casa dels estimats familiars!

Poc a poc anem ascendint, i la vegetació canvia.
De cop i volta corren els núvols per les parts baixes de les muntanyes, però tant ràpid que sembla que el paisatge estigui en continu moviment, per un moment ens transportem a casa, la nostra boira... fa més fred i el José, el forestal del Parc ens diu que estem a més de 3.500 m.  

Entrem al Páramo perquè ja veiem els primers “frailejones”, en aquest parc hi ha 4 espècies diferents, de les quals una d’elles és endèmica, i la peculiaritat és que aquesta és fa molt alta, pot arribar a mesurar més de 12 metres! Hem d’averiguar si aquesta també tarda un 1cm a l’any en créixer.
La resta de frailejones poden arribar a mesurar 3-4 metres, potser una mica més, però aquests si que creixen de 0,5 a 1 cm l’any...  anava mirant el paisatge i pensava que quan aquestes plants just començaven a veure la llum i a gaudir de les seves primeres gotes d’aigua, potser fa 100, 300 o més de 1.000 anys, paral·lelament en altres parts del món s’hi desenvolupava una altra realitat més històrica. 
El camí amb emocions molt intenses l’hem gaudit tant que quasi ens dormim. Però de sobte ens avisem que estem apunt d’arribar, i l’emoció de saber com serà tot, els companys, que farem, on estarem, passarem fred? ... ens fa obrir els ulls i el reg sanguini ens activa de nou.
Ja es veuen les instal·lacions i fan bona pinta. Aparquem, baixem i ens presenten a un treballador del Parc. Dins, tot d’estudiants passant uns dies de dinàmica educativa. Estant dinant. Estem gelats i també tenim gana.
Ens fan seure i ens espera una sopa molt calenta de frijoles.. baixa tan bé!!
Segon plat, postres i un suc de mora.
Anem fora, al cotxe, a buscar la nostra ruana (ponxo), i ens seiem en unes pedres. El sol surt un ratet i ens escalfem. Mmmm, i a més ens acompanyen els “benados” (Cérvols de cua blanca). Moment especial.
Desprès ens anuncien que podem acompanyar al guia i als estudiants a una excursioneta pel Páramo – bosc, i sense cap mena de dubte o fem. Zona molt poblada d’arbres vells i replets de líquens pel qual sembla que estiguem en un bosc encantat. Un sender preciós, molt interessant i ple de vegetació nova per a nosaltres.
Una hora i mitja més tard arribem de nou a les instal·lacions. Estem esperant a que arribi la Paulina, la jefa del Parc, ja que ella ens ha de planificar la nostra estada...
Gràcies lectors, encara no hem vist a la Paulina, i fins que no parlem amb ella no podrem continuar el nostre relat així que fins la pròxima.
Una abraçada! e&e

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada