Tocant el fi

Obro l'ordinador per disposar-me a escriure al blog, aquest cop és diferent, per primer cop la cadira mes familiar, l'olor també. L'Eva no ronda per aquí i això si s'hem fa estrany.
Giro la mirada a la meva esquerra, un xiprer ha substituït les palmeres. El balcó que m'acompanya per la dreta està ple d'heures i una tanca de bruc l'abriga, en un racó una petita falguera em transporta uns segons a les selves primàries de Monte Verde on semblava que nosaltres ens haguéssim encongit i passegéssim pel jardí d'algun ogre de conte.

El repicar de la bateria fa que m'adoni de que sense voler-ho he canviat, feia temps que no escoltava aquesta cançó, el meu ànim és diferent. Els ritmes sincopats del reggae i el calypso ara són sorolls elèctrics creats per ordinador.
El soroll de les tangàres, colibrís i tucans ara són vespínos, autobusos i cotxes irrespectuosos.
El temps primaveral em respecte i m'ajuda a que el xoc no sigui tan violent.

En el temps que em sigut fora he sentit nostàlgia de la ciutat que em va veure créixer, he explicat les meravelles gaudinianes i i les gastronomies mil·lenàries i variades a tots aquells que no l'han visitada mai; ara m'adono que l'arquitectura boscosa i el poder endolcir el paladar amb una fruita tropical són coses que enyoraré d'igual manera.

Necessito fer coses noves, el ritme que imprimeix en el dia a dia un viatge com aquest, comporta que les coses més quotidianes es transformen en reptes. No vull caure en una rutina.

Per altre cantó tot te la seva cara bona, aquests 2 dies han sigut ple de sorpreses al vells amics, de plors, somriures i infinitat d'emocions.

Per a tots aquells que ja em vist: Ens n'alegrem molt...ja ho sabeu. I per a tots aquells que encara no em tingut el plaer..... venim a per vosaltres!!!! jejejeje

Des d'aquí vull agraïr infinitament els que ens heu seguit en aquesta aventura, que sapigueu que també en formeu part.

MOLTES GRÀCIES TOCANERUS!!!!
e&e

Un altre canvi de rumb

Estem asseguts en una terrassa on fa escassament 10 minuts que ens hem menjat unes pizzes artesanes, d'un italo-brasiler, el seu pare un sicilià de cap a peus, i el seu fill, un pizzero que ens permeten dir: fa unes pizzes de puta mare. El nostre hostal de Rio, ubicat al barri de Santa Teresa, un dels bohemis, artístic per llegat  i ex-burgés, ens alberga a les seves entranyes i la seva localització a vista d'ocell ens permet contemplar part de la gran ciutat que és Rio. Però la nit i les llums que donen vida a partir de mitja tarda ens mostren una part que ens encisa, i fa que aquest hostal guanyi prestigi i faci a la vegada el moment més confortable.

Vista des del Terra Brasilis

Però dins d'aquest entorn idíl·lic hi ha una dura realitat, bonica i trista a la vegada, un comiat... tots quatre junts parlem del tema ja que a partir de demà les nostres vides tornem a canviar. És la part que menys ens agrada, aquest comiat serà realment trist i dur, però a la vegada ens reconforta perquè tots aquests dies han estat realment més que especials.
Demà és el gran comiat, i a partir d'ara hem de continuar la nostra aventura i el nostre camí. Encara no hem decidit on anirem i que farem...potser ens quedem un o dos dies més a Rio de Janeiro i fem temps per decidir on ens durà el vent.
Sigui el que sigui aviat us mantindrem informats.

Com sempre agraïts de que ens acompanyeu en aquesta aventura.
Alegria i molta llum!

e&e

Instants que ens roben el cor ...

Un petit recull amb instantànies de les aventures viscudes les últimes dos setmanes amb la nostra estimada visita familiar.
Que les disfruteu, amb amor

e&e

Tot el dia mirant per la finestra ... quina poca feina tu!

Carrers de Paraty

Tanager - va entrar dins una casa i el varem alliberar. Preciós!

Desprès de molts dies d'entrenament per fi ho ha aconseguit!

Floretes boniques ...

i floreros!!!

Instant de felicitat a Ilha Grande

Venia remant des de casa..quines ganes de veure'ns!! 

Mico estrella (Callithrix jacchus) Espècie invasora a Ilha Grande

Escalinata de Santa Teresa (Rio de Janerio)

Idem - preciós el treball de Seleron

Cristo do Corcovado, amb una mica de boira

Catalanes i catalans... ja els tenim aquí!!

Un cop més rebem visites dels de casa..una bona oportunitat per creuar a l'altra punta de mon i aprofitar per conèixer i gaudir de llocs nous. Aquest és el torn de la Mameta i del Felip. 

No tenim més paraules a afegir ja que els estem gaudint en aquests moments.

Petons d'alegria per a tots

e&e

Platja de Trindade - Brasil

Desprès d'una estirada, un moment dolç

Moltes històries narrades per viatgers durant la nostra aventura de robatoris al carrer, en els propis hostals, a busos, en restaurants... Desprès de 7 mesos ja podem dir que també ens han robat, cosa que mai t’esperes.

La cosa va anar de la següent manera: el dia te una llum especial, estem feliços d’estar a Salvador i tenim ganes d’absorbir energia de platja, així que ens aventurem pels carrers que condueixen fins al port.

Per baixar fins allí hi ha dos opcions, una per un ascensor i l’altra caminant, ja que on ens trobem nosaltres és dalt de la petita muntanya. Decidim anar-hi caminant i així conèixer altres parts de la ciutat. Tot i que es una zona poc agradable, està concorreguda i això ja ens fa decidir en aquesta opció, abans però l’Enric guarda la targeta de la càmera de fotos en un altre lloc, la càmera ben protegida, i jo els diners els amago als sostens...

Passen la zona de “risc” que no en tenia cap ni una i arribem a la carretera que enllaça com un cinturó marítim. Normalitat absoluta, veiem ocells, hem de ficar la targeta per tirar les fotos... caminem una mica més, i de sobte veig que l’Enric fa un gest estrany. Ens quedem paralitzats mirant com un personatge corre i es perd per un camí amb la càmera a les mans. La tira d’aquesta queda penjant tal qual a l’espatlla de l’Enric i ens mirem amb cara de bocabadats. Una mil·lèsima de segon, i tot canvia. I no hi ha excuses que valguin: perquè vam passar per allí si no sabíem si era el camí correcte, si haguéssim baixat per l’ascensor, si la càmera enlloc de portar-la penjada cap enrere estigués penjada cap endavant, si no haguéssim agafat la càmera, si haguéssim anat amb motxilla, si, si, si. Res de res, quan ha de passar passa.

Desprès d’una estona maleint al personatge, vam passar a la segona fase, la de “no en farà res de bo d’aquesta càmera” (ja que uns dies abans a Jericoacoara hi va entrar tanta sorra dins la càmera que aquesta quasi ni funcionava), és un consol, ni que no sigui així!!, i la última fase va ser la més femenina i hormonada que et pots trobar amb aquestes situacions, anem a passar les penes menjant una mica, no?? Perfecte quan vam passar davant d’una xocolateria, i vam provar uns bombons artesans que tot i tenir un preu desorbitat ens vam delectar amb un parell cadascun.

Doncs tot aquest rollo és per dir-vos que durant uns dies les entrades que farem al blog no aniran acompanyades d’imatges per aquesta raó.

I que Salvador, tot i tenir aquestes cosetes, doncs que ens ha robat el cor igualment!

Muas

e&e

Des del pis de dalt II

Plàcidament m’estiro a l’hamaca i crec que dormiré com un angelet, a l’habitació gran hi ha companys que s’han quedat, toquen la guitarra i canten i és una sensació que m’encanta quan em vull dormir, un còctel que funciona.

Estic centrada en la veu de la Marleen, dolça i molt melòdica i apunt d’entrar en un somni profund... em desperto i no se si estic en un somni. Se que la música s’ha acabat, tots dormen, i tot i estar amb els ulls tancats el meu pensament està força actiu així que comença una història que durarà quasi tota la nit...

Una història entretallada, però real que comença quan el silenci es trenca amb un rebombori de crits. Per un moment imagino la situació. La noia que havíem vist una estona abans asseguda en una escaleta d’un portal fumant crack, i venent-lo també a un nen de no més de 12 anys, s’estava barallant i escridassant enmig del carrer. Una noia molt jove, massa prima, possiblement al mon de la moda la voldrien ja que tenia pinta de ser bonica, amb roba esgarrada, bruta, amb els pels raíds. Algú corrent i cridant també. Tot això essent jo una espectadora externa, molt externa, amb els ulls tancats però dibuixant tots els esdeveniments a través d’aquesta informació que anava venint a compta gotes.

Amb aquella hora només voltaven ells, com a somnàmbuls, buscant  la dosis per sobreviure a la seva dura realitat, només aquella... poder robar a qualsevol per tenir a canvi una, tres, deu dosis més i així poder viure una nit mes d’un frenesí que només ells saben.

Crec que caic en un somni profund, però de nou quelcom es mou al carrer, algú que mou una bossa plena de llaunes, i recordo que a primera hora del dia anterior vaig veure un xaval, amb una bossa de brossa industrial remenant altres residus en busca de llaunes buides (ells porten les llaunes a les escombraries i allí els hi paguen una mica pel servei), amb un estat embogit, alterat i psicòtic, com si estigués buscant alguna cosa perduda...surten llaunes i més llaunes, i desprès d’escampar-la tota, marxa, coixejant, aguantant-se amb unes cames tant primes que sembla que en qualsevol moment s’hagi de trencar. Crec que és aquest noi el que camina per baix, ja que desprèn el mateix so, i s’intueix la mateixa situació que unes hores abans.

Aterrador pensar que només són canalla els que volten pel carrer, petits delinqüents obligats a fer-ho a canvi de menjar, respirar i sentir el crack dins seu.

M’envaeix la tristesa, només són nens, i que ningú els ajuda, potser els seus pares estan morts, potser els han abandonat potser els obliguen a robar per comprar més droga...no se poden ser mil perques, però em sento trista per veure que la policia ha passat abans per davant de la noia que estava fumant crack i no ha fet res, que no es veu cap moviment que faci res per a ells, i que aquesta situació només provoqui por i frustració als veïns dels barris afectats, mentrestant el Govern es prepara per al Campionat del Mundial de Futbol, per als possibles JJ.OO, s’omple la boca amb que és un país emergent i amb grans canvis (que no ho dubto per a res), i justament ara escrivint aquestes línies tinc darrera meu un cartell que hi diu:

“Lliga de protecció – Protegim als nostres joves i adolescents, la violència sexual és un crim”  

Baix el cartell com sempre uns logos dels patrocinadors, bla, bla, bla, i el segell del Govern Federal de Brasil que diu: País rico és un país sin pobreza”. Bé no fa falta dir res al respecte, no?

Crim sexual? I els altres crims infantils? Desnutrició, analfabetisme, adiccions a les drogues, explotació la boral, etc...

El crim és aquest, una realitat que mata molt lentament, primer mendiguen, desprès roben, desprès maten... una roda que no para, i que segons ens han explicat cada cop hi ha més joves que cauen a la temptació.

Tot i estar amb es ulls tancats la meva activitat cerebral està massa accelerada, de nou la pau als carrers desprès de molta intensitat. Tinc ganes de dormir, descansar i relaxar el cor que m’ha queda’t abatut per la història viscuda, des del pis de dalt em sento protegida, però em sento egoista per pensar-ho, tothom mereix rebre un cop de ma i més quan hi ha nens pel mig. Jo tiro la primera pedra i crido ben fort si algú s’anima a revisar aquesta situació, hi ha opcions segur però jo no tinc la capacitat per fer-ho sola. Ben rebudes les opcions... els petits canvis son poderosos!

Llum i esperança

e&e

Des del pis de dalt I

Salvador de Bahia, un dels llocs esperats dins la nostra ruta brasilera per varies raons, l’arquitectura colonial, la cultura afrobrasilera, la música  i una màgia que diuen envolta d’un encís especial aquesta gran ciutat.

Un bis a bis molt ràpid sobre les 9 de la nit, aquest va ser el nostre primer contacte amb el Pelourinho, el nostre barri, el centre històric i el més conegut; arribem d’un viatge molt llarg, estem molt cansats i una cosa si que te Salvador i qualsevol barri que hi forma part: perill. Així que sortim només per la zona on ens han recomanat a menjar una mica amb la intenció de tornar aviat, i just a la sortida del bar, ens trobem amb uns amics que vam conèixer a Alter do Chao. Petit el mon dins de la seva grandesa, i divertida la situació que es va donant desprès de tant de temps de viatjar i conèixer gent...tots acabem fent més o menys el mateix amb direccions diferents, amb dies alterns, amb qualsevol distinció que li vulguem donar al sentit del nostre viatge, però allí per art de màgia el destí ens ha posat al mateix instant per a que els nostres cossos es reconeguin i s’uneixen de nou.

L’endemà amb la llum del dia podem veure la ciutat amb uns altres ulls. És fascinant, els colors, l’arquitectura, l’ambient que es respira, la gent del carrer, el seu dia a dia ... però hi ha una realitat aquí a la zona més turística, a les afores, dins de les cases, dormint; són les víctimes del crack. Durant el dia poca cosa es reflexa d’aquesta realitat que en aquell moment es paral·lela a la vida quotidiana de la gent de habita durant les hores de llum.

Passen les hores i gaudim de bona companyia, dels vells i bells amics, de nous coneguts, i l’ambient ja s’anima per la festa nocturna. Terça-feira (dimarts) a les nits són d’art musical en estat pur. Ladeira do Carmo, un carrer transitat vora el Pelourinho, i el Gerardinho, un grup famós de la ciutat actua com cada setmana a les escales de la Igreja do Carmo. Cau el dia i comença l’espectacle. Desenes de persones congregades, ens envaeix un cordó musical que ens atrapa els cossos al ritme afrobrasiler. Però la festa no només és allí, una plaça més enllà un altre grup delecta a més gent amb ritmes més tranquil·ls, els bars estant amb la música ben forta i tots ells plens de gent, sentim tambors...una batucada amb un comitè gegant seguint-la, un grup nombrós de persones amb bicicleta, tots ells amb moltes llums, les bahianes disfressades i venent menjar al carrer.  Tota una programació inacabable ... fins que per art de màgia sobre les 10 de la nit la gent comença a desfilar i poc a poc va desapareixent, els carrers es tornen solitaris, els bars es buiden, les bahianes tanquen els xiringuitos de menjar... i un cop més comença a ploure, així que una excusa per marxar. Avui desprès d’estar dos dies a l’hostal, dormim en un centre cultural, un lloc preciós, molt artístic i barat, perquè tornem a dormir amb hamaca...ja veieu que hi tenim un vincle important!!

El centre cultural és immens, un edifici colonial amb els pisos molt alts, espais diàfans, decoració senzilla però acollidora; nosaltres estem al pis de dalt però encara en tenim un mes a sobre... les finestres són com a portes gegants i de fusta, així que no retenen gaire el silenci. Tot es sent, tot es veu fins que apareix la llum del dia següent i tot es transforma, un altre so, unes altres persones i unes altres vides donen lloc al nostre últim dia a la ciutat abans de seguir la nostra ruta cap a Rio de Janeiro, on il·lusionats i amb un somriure que no ens hi cap a la cara anem per a buscar a més família.

Aquest últim dia es relaxat, caminem una mica, quedem amb un amic de l’Enric que està uns mesos per la ciutat, i desprès tornem al centre cultural per passar les nostres últimes hores amb els nostres amics de viatge.

Abans d’anar a dormir des del pis de dalt veiem l’altra cara, l’aterradora nit, els deambulants que envaeixen els carrers i atemoreixen als mortals, els atrapats pel crack.

e&e

El Pelegrinatge a les dunes

Belem és una ciutat gran, caòtica de cotxes i sense cap mena d’encant així que només ens hi quedem per dormir en un bon llit, ja que desprès de tants dies amb hamaca ens ve de gust estirar-nos de valent i no balancejar-nos!

De Belem doncs marxem ràpid per arribar a un poble més al sud, on diuen que les nits de reggae són màgiques i que l’ambient dels carrers transpira música, art i molta festa, i el primer contacte doncs no és gens decebedor. El taxi ens deixa a l’hostal la música de percussió que sona pels carrers ja ens retorna d’un viatge de més de 12 hores. Estirem les cames, deixem les maletes i busquem un lloc per sopar, són les deu de la nit i provem sort dirigint-nos a la zona on hi ha més gent. No hi ha sort, només serveixen beure, i les cuines ja estan tancades. 

Però, ens integrem ràpid, demanem “uma cerveja” i ens ajuntem a un grup de gent que comença una performance de “Candomblé”, genial, fa bona pinta i promet... 10 minuts més tard comença a diluviar, i per art de màgia la gent desapareix com si res... tenim l’hostal a un minut així que decidim d’anar a dormir.

Detall d'una façana

São Luis és una ciutat gran, on el centre històric és totalment colonial, però força destruït, per uns moments pensem que és l’Havana. Però a banda d’això poca cosa a fer.. esperem la nit per tornar a sentir la força dels artistes preparant-se per ballar, cantar, i fer gaudir als espectadors.

Ens seiem en una terrassa atrets per una projecció de cinema independent i perquè ens diuen que desprès de la sessió ballen salsa. Sopem i la performance d’uns colombians ballant salsa ens defrauda una mica. Gent jove que emulava transmetre’ns un bon espectacle. S’acaba el show però ara toca la improvisació ... s’apropa el Colombiano i em treu a ballar, el meu cos rígid com l’acer i tremolós...  però no paro de riure, i més en veure que a l’Enric també l’han tret a ballar, una super mulata de Calí!

La nostra exhibició davant de desenes de persones no sabem com va ser perquè ningú ens ho va dir, però nosaltres sabem que vam fer la pena més gran del món. Per sort jo portava faldilla llarga i no se’m veien els peus. Desprès de tot això vam establir una bona conversa amb els balladors ... almenys va servir d’alguna cosa.

Carrer del centre històric

Abans de sortir de nou a remenar el cul vam decidir que aquest no era el millor lloc, així que continuem la nostra ruta cap a Jericoacoara. Famosa per les seves platges interminables, dunes impressionants, ambient bohemi, i surferos a tutti plen!

Quedem impressionats en arribar al poble, aïllat enmig d’un desert d’arena i oasis amb palmeres, però enlloc de camells hi ha ases i bous.. no pregunteu perquè!

Ase vora el mar

Jeri, com diuen els locals és preciós, però format pels italians, així que el caràcter del lloc està condicionat per cultura estrangera. Però no deixa de ser un lloc amb certa gràcia.

Teníem ganes de platja, i tot i ser un lloc car, hem tingut la sort de trobar un càmping on podem dormir amb les nostres hamaques, així que com que ja ho trobàvem a faltar doncs acceptem l’oferta per uns quants dies.

Entre el cel i la terra

El més espectacular del lloc és el vespre, quan es pon el sol... de cop i volta una munió de gent comença a caminar cap a la gran duna el qual és la més propera a la platja, un pelegrinatge per veure un fenomen apreciat arreu del món.

Comença la posta des de la duna

Un mar plàcid, fa que la posta sigui més encisadora. Els colors són espectaculars i molt potents. 

Reflex

Tots asseguts observant a l’horitzó mirant indirectament aquella bola de foc que desapareix per segons .. esperem la “llum verda” però no hi hagut sort. S’ha fos, i de cop i volta la gent comença a aplaudir, i xiular, alguns s’abracen. Totalment un ritual, s’ha celebrat la fi del dia, amb ganes de viure positivament el següent, i poc a poc el camí es desfà, desenes de persones baixem rodant per l’arena, saltant, cridant, jugant, i la duna impassible roman davant del mar, esperant acollir de nou als pelegrins del sol.

Llum verda per a tots

e&e

El mar d'aigua dolça

Ja em fet l'Amazones!, en total 7 dies de vaixell i les7 nits amb hamaques que les acompanyen, 3 vaixells diferents, 3 parades per veure 3 ciutats diferents i 5 paquets de galetes.
Ja som a Belén do Pará, una de les ciutats properes a la desembocadura més gran del món. Un cop més el camí que em recorregut no ens defrauda i acabem satisfets dels paisatges, pobles i gent que em trobat.
Després de l'experiència de Manaus, varem anar a Alter do Chão, un poble hippiós on el principal atractiu turístic son les platges d'aigua dolça del riu Tapajós, però al ser la temporada d'aigües altes presentaven un paisatge..... inesperat:

EL ANTES.......

......Y EL DESPUÉS!

Resulta que no hi havia ni rastre de les famoses platges, però lluny de desanimar-nos, varem fer altres coses, entre elles, ens vam enrolar en un petit vaixell anomenat "Meu Pai", capitanejat per un estrambòtic hippie en "Pré" i acompanyats per la seva gosseta, un periodista de Sao Paulo que viatjava pel món buscant fotografiar la felicitat i l'Ana una amiga madrilenya que varem fer a Manaus.
Un cop varem sortir ens vam adonar que allò més que un riu semblava un mar d'aigua dolça, l'amplada d'aquest era tal, que en certs moments no vam ser capaços de distingir l'altre vora.
El nostre destí va resultar ser una comunitat molt petita anomenada Jamaraquá, on vam aprendre d'on sortia el cautxú que tant a marcat l'historia de la regió amazònica.
Al dia següent, per la tarda, la Eva i l'Ana van anar a veure el capvespre des d'una passera privilegiada, mentre jo vaig agafar un bot que em va dur a una illa per a fer una excursioneta. No cal dir que els dos plans van resultar ser magnífics.

Ana i Eva al riu Tapajós

el "Meu Pai"

L'arbre del Cautxú

detall de la "sangria" del cautxú

El riuet Tapajós

En Pré, ensenyant a dur el pai a l'Ana

Després de 4 formidables dies a Alter do Chão, vam emprendre el camí cap a Belén, l'últim tram de riu que ens faltava. Al llarg d'aquest trajecte em pogut captar la immensitat d'aquest majestuós riu i també d'altres cosetes...

el nostre estimat llit

Els ocellets son difícils de veure a l'Amazones

Iguana

Mico Sogui-Sogui

Dofí Gris de l'amazones

Esperem que les nostres aventuretes i fotos us segueixin entretinguen.
una abraçada a tots.
e&e

Quan tot es fosc...l'Amazones s'omple de llum.

Aquesta entrada va dedicada a les mares patidores i a la gent aprensiva amb els BITXETS!!!!
Totes les nits que estiguérem al Parc Nacional Amacayacu les varem aprofitar per a sortir en busca de les besties ferotges i els monstres crepusculars. Aquests son ser els resultats:

No hem posat peu de foto ja que totes aquestes especies son noves per la ciència i encara estan per classificar, portaran el nom de les persones que ens envieu un comentari... jejejje

apa siau!
e&e