diumenge, 8 d’abril del 2012

El Pelegrinatge a les dunes


Belem és una ciutat gran, caòtica de cotxes i sense cap mena d’encant així que només ens hi quedem per dormir en un bon llit, ja que desprès de tants dies amb hamaca ens ve de gust estirar-nos de valent i no balancejar-nos!
De Belem doncs marxem ràpid per arribar a un poble més al sud, on diuen que les nits de reggae són màgiques i que l’ambient dels carrers transpira música, art i molta festa, i el primer contacte doncs no és gens decebedor. El taxi ens deixa a l’hostal la música de percussió que sona pels carrers ja ens retorna d’un viatge de més de 12 hores. Estirem les cames, deixem les maletes i busquem un lloc per sopar, són les deu de la nit i provem sort dirigint-nos a la zona on hi ha més gent. No hi ha sort, només serveixen beure, i les cuines ja estan tancades. 
Però, ens integrem ràpid, demanem “uma cerveja” i ens ajuntem a un grup de gent que comença una performance de “Candomblé”, genial, fa bona pinta i promet... 10 minuts més tard comença a diluviar, i per art de màgia la gent desapareix com si res... tenim l’hostal a un minut així que decidim d’anar a dormir.

Detall d'una façana
São Luis és una ciutat gran, on el centre històric és totalment colonial, però força destruït, per uns moments pensem que és l’Havana. Però a banda d’això poca cosa a fer.. esperem la nit per tornar a sentir la força dels artistes preparant-se per ballar, cantar, i fer gaudir als espectadors.

Ens seiem en una terrassa atrets per una projecció de cinema independent i perquè ens diuen que desprès de la sessió ballen salsa. Sopem i la performance d’uns colombians ballant salsa ens defrauda una mica. Gent jove que emulava transmetre’ns un bon espectacle. S’acaba el show però ara toca la improvisació ... s’apropa el Colombiano i em treu a ballar, el meu cos rígid com l’acer i tremolós...  però no paro de riure, i més en veure que a l’Enric també l’han tret a ballar, una super mulata de Calí!
La nostra exhibició davant de desenes de persones no sabem com va ser perquè ningú ens ho va dir, però nosaltres sabem que vam fer la pena més gran del món. Per sort jo portava faldilla llarga i no se’m veien els peus. Desprès de tot això vam establir una bona conversa amb els balladors ... almenys va servir d’alguna cosa.

Carrer del centre històric
Abans de sortir de nou a remenar el cul vam decidir que aquest no era el millor lloc, així que continuem la nostra ruta cap a Jericoacoara. Famosa per les seves platges interminables, dunes impressionants, ambient bohemi, i surferos a tutti plen!
Quedem impressionats en arribar al poble, aïllat enmig d’un desert d’arena i oasis amb palmeres, però enlloc de camells hi ha ases i bous.. no pregunteu perquè!

Ase vora el mar
Jeri, com diuen els locals és preciós, però format pels italians, així que el caràcter del lloc està condicionat per cultura estrangera. Però no deixa de ser un lloc amb certa gràcia.
Teníem ganes de platja, i tot i ser un lloc car, hem tingut la sort de trobar un càmping on podem dormir amb les nostres hamaques, així que com que ja ho trobàvem a faltar doncs acceptem l’oferta per uns quants dies.

Entre el cel i la terra

El més espectacular del lloc és el vespre, quan es pon el sol... de cop i volta una munió de gent comença a caminar cap a la gran duna el qual és la més propera a la platja, un pelegrinatge per veure un fenomen apreciat arreu del món.

Comença la posta des de la duna


Un mar plàcid, fa que la posta sigui més encisadora. Els colors són espectaculars i molt potents. 
Reflex
Tots asseguts observant a l’horitzó mirant indirectament aquella bola de foc que desapareix per segons .. esperem la “llum verda” però no hi hagut sort. S’ha fos, i de cop i volta la gent comença a aplaudir, i xiular, alguns s’abracen. Totalment un ritual, s’ha celebrat la fi del dia, amb ganes de viure positivament el següent, i poc a poc el camí es desfà, desenes de persones baixem rodant per l’arena, saltant, cridant, jugant, i la duna impassible roman davant del mar, esperant acollir de nou als pelegrins del sol.

Llum verda per a tots
e&e


3 comentaris:

  1. ¡Que bonic , el escrit apropa sensacions i fa mes proper la posta del Astre.assumpta

    ResponElimina
  2. Jo vull veure fotos del Colombiano i de la super mulata de Calí!!

    O és que no hi ha testimonis del fet ??

    Petons,
    Enric gran

    ResponElimina
  3. Molt, molt bonic l'escrit i les fotos... Per uns moments, m'he traslladat a la posta de sol des de la duna :) I quin riure amb la improvisació i la vostra exhibició, hehehe! M'hauria agradat veure-la :P Un petonet!
    Jana

    ResponElimina