Des del pis de dalt II

Plàcidament m’estiro a l’hamaca i crec que dormiré com un angelet, a l’habitació gran hi ha companys que s’han quedat, toquen la guitarra i canten i és una sensació que m’encanta quan em vull dormir, un còctel que funciona.

Estic centrada en la veu de la Marleen, dolça i molt melòdica i apunt d’entrar en un somni profund... em desperto i no se si estic en un somni. Se que la música s’ha acabat, tots dormen, i tot i estar amb els ulls tancats el meu pensament està força actiu així que comença una història que durarà quasi tota la nit...

Una història entretallada, però real que comença quan el silenci es trenca amb un rebombori de crits. Per un moment imagino la situació. La noia que havíem vist una estona abans asseguda en una escaleta d’un portal fumant crack, i venent-lo també a un nen de no més de 12 anys, s’estava barallant i escridassant enmig del carrer. Una noia molt jove, massa prima, possiblement al mon de la moda la voldrien ja que tenia pinta de ser bonica, amb roba esgarrada, bruta, amb els pels raíds. Algú corrent i cridant també. Tot això essent jo una espectadora externa, molt externa, amb els ulls tancats però dibuixant tots els esdeveniments a través d’aquesta informació que anava venint a compta gotes.

Amb aquella hora només voltaven ells, com a somnàmbuls, buscant  la dosis per sobreviure a la seva dura realitat, només aquella... poder robar a qualsevol per tenir a canvi una, tres, deu dosis més i així poder viure una nit mes d’un frenesí que només ells saben.

Crec que caic en un somni profund, però de nou quelcom es mou al carrer, algú que mou una bossa plena de llaunes, i recordo que a primera hora del dia anterior vaig veure un xaval, amb una bossa de brossa industrial remenant altres residus en busca de llaunes buides (ells porten les llaunes a les escombraries i allí els hi paguen una mica pel servei), amb un estat embogit, alterat i psicòtic, com si estigués buscant alguna cosa perduda...surten llaunes i més llaunes, i desprès d’escampar-la tota, marxa, coixejant, aguantant-se amb unes cames tant primes que sembla que en qualsevol moment s’hagi de trencar. Crec que és aquest noi el que camina per baix, ja que desprèn el mateix so, i s’intueix la mateixa situació que unes hores abans.

Aterrador pensar que només són canalla els que volten pel carrer, petits delinqüents obligats a fer-ho a canvi de menjar, respirar i sentir el crack dins seu.

M’envaeix la tristesa, només són nens, i que ningú els ajuda, potser els seus pares estan morts, potser els han abandonat potser els obliguen a robar per comprar més droga...no se poden ser mil perques, però em sento trista per veure que la policia ha passat abans per davant de la noia que estava fumant crack i no ha fet res, que no es veu cap moviment que faci res per a ells, i que aquesta situació només provoqui por i frustració als veïns dels barris afectats, mentrestant el Govern es prepara per al Campionat del Mundial de Futbol, per als possibles JJ.OO, s’omple la boca amb que és un país emergent i amb grans canvis (que no ho dubto per a res), i justament ara escrivint aquestes línies tinc darrera meu un cartell que hi diu:

“Lliga de protecció – Protegim als nostres joves i adolescents, la violència sexual és un crim”  

Baix el cartell com sempre uns logos dels patrocinadors, bla, bla, bla, i el segell del Govern Federal de Brasil que diu: País rico és un país sin pobreza”. Bé no fa falta dir res al respecte, no?

Crim sexual? I els altres crims infantils? Desnutrició, analfabetisme, adiccions a les drogues, explotació la boral, etc...

El crim és aquest, una realitat que mata molt lentament, primer mendiguen, desprès roben, desprès maten... una roda que no para, i que segons ens han explicat cada cop hi ha més joves que cauen a la temptació.

Tot i estar amb es ulls tancats la meva activitat cerebral està massa accelerada, de nou la pau als carrers desprès de molta intensitat. Tinc ganes de dormir, descansar i relaxar el cor que m’ha queda’t abatut per la història viscuda, des del pis de dalt em sento protegida, però em sento egoista per pensar-ho, tothom mereix rebre un cop de ma i més quan hi ha nens pel mig. Jo tiro la primera pedra i crido ben fort si algú s’anima a revisar aquesta situació, hi ha opcions segur però jo no tinc la capacitat per fer-ho sola. Ben rebudes les opcions... els petits canvis son poderosos!

Llum i esperança

e&e